Ara.cat - Mèdia

• Cau per sorpresa l'equiparació del dièsel amb la gasolina de la reforma fiscal

  Després d’un estira-i-arronsa polític agònic, el govern espanyol ha aconseguit tirar endavant tant el tipus mínim del 15% en l’impost de Societats per a les grans multinacionals, com el paquet fiscal amb reformes, ajustos, però també rebaixes d’impostos. Tot plegat suposa un baló d’oxigen per a l’elaboració d’uns nous pressupostos generals de l'Estat, tot i que ha quedat lluny de les aspiracions que PSOE i Sumar, els dos membres del govern, van fixar blanc sobre negre: no hi haurà impostos als iots ni als cotxes de luxe, tampoc s'acaba amb el règim fiscal especial de les socimis, l'IVA dels pisos turístics no s'incrementa, tampoc es toquen les exempcions vinculades a les assegurances privades i l'impost a les energètiques és, ara per ara, un "compromís".

• L’angoixa de perdre una filla, segons Pau Freixas

  Per a un pare o una mare no hi pot haver una situació més terrorífica que perdre un fill. Pau Freixas, director català i pare de dos fills, reconeix que el punt de partida de la seva nova sèrie, Los sin nombre, el trasbalsa i que després de cada sessió de rodatge ha de fer una mica de descompressió. El títol de la ficció segurament sonarà als espectadors perquè és el mateix que el de la pel·lícula de Jaume Balagueró que va protagonitzar Emma Vilarasau el 1999, Els sense nom. No és casualitat: els dos projectes són adaptacions d’una novel·la de Ramsey Campbell. La diferència és que la sèrie de Pau Freixas i Pol Cortecans, que es podrà veure a Movistar+ l’any vinent, es mou en el terreny del thriller psicològic i deixa de banda el gènere del terror en el qual està especialitzat Balagueró.

• Casas, Rusiñol, Picasso i la gran colònia artística catalana a París

  Els artistes catalans que van marxar a París al tombant del segle XIX al XX estaven disposats a fer tot el que calgués per sortir-se'n. Joaquim Sunyer va passar dos anys de penúries i les pintures que feia eren petites perquè no es podia permetre teles més grosses. I l'escultor Manolo Hugué va dir que havia fet "de tot menys matar" fins que el marxant Daniel-Henry Kahnweiler el va fitxar. París era i continua sent una font d'oportunitats. Pablo Picasso hi va arribar per primera vegada el 1900 acompanyat del seu amic Carles Casagemas, perquè l'Exposició Universal del 1889, que va atraure 50 milions de persones, incloïa una obra seva, Darrers moments; i poc després de tornar-hi de manera definitiva va fer una auca protagonitzada per un artista que té un gran desig: que li truqui el marxant Paul Durand-Ruel i li doni "molt calé".