Ara.cat - Mèdia

  • Aquest dilluns s'acaba una de les sèries cabdals dels darrers deu anys, Succession. La ficció de la HBO, però, no és l'única sèrie de prestigi que finalitza aquests dies. Entre l'última setmana de maig i la primera de juny han coincidit els comiats de diverses sèries que pel seu impacte cultural i els premis que han aconseguit al llarg de la seva trajectòria suposen d'alguna manera el final d'una era.

  • Quan penso en el primer episodi de Succession recordo la sensació d’estranyesa que vaig tenir. Diria que vaig veure l’screener —l’avançament per a premsa que envien les plataformes— i em va semblar que allò costava d’empassar: els actors no eren especialment coneguts, amb l’excepció de Brian Cox; els personatges eren freds, i tot l’argot empresarial em deixava fora de joc. Passades quatre temporades, i a punt de veure el final de la sèrie que s'emet aquest dilluns, només li puc agrair al meu jo del passat que no defallís a les primeres de canvi. Si ho hagués fet m’hauria perdut un drama que té un lloc assegurat en l’altar de les grans sèries de la història de la televisió. Amb Succession, la HBO ha tornat a aquella època, molt abans de l’arribada dels dracs, en què era emblema de qualitat; els anys del It’s not TV, it’s HBO. [No és televisió, és HBO]

  • La família Roy són les persones més detestables que han passat per la televisió en els darrers anys, però ens han tingut enganxats a les seves batalles fratricides durant quatre temporades. Amb Succession, que ja té un lloc reservat en el panteó de les millors sèries de la història, hem practicat el voyeurisme d'alt estànding. Mentre els germans es treien els ulls, nosaltres hem descobert una vida que no tindrem mai: la dels superrics que saben que el món gira quan ells decideixen que ho faci. Què hem après de la vida dels multimilionaris gràcies a Succession? [Atenció, hi ha algun espòiler]