Ara.cat - Mèdia

• DVDs, CDs, vinils, vídeos, llibres, documents: guardeu-ho tot que venen mal dades

  Hi va haver un temps que tenia la fantasia, irreal, d'una casa petita en què gairebé tota la cultura la gaudiria a través de petits aparells que oferirien tota la música, el cinema o la literatura del món. Avui en dia és possible fer-ho. Suposadament, en un món digital, fora dels objectes artístics o per a casos molt específics, no caldrien prestatgeries, sinó que només amb un ordinador, un mòbil, uns altaveus de qualitat, una pantalla i un llibre electrònic ho podries tenir tot a l'abast. Ara ja no ho crec. I no per motius nostàlgics com, per exemple, el plaer que genera l'olor i el tacte del paper. No. Ara penso que definitivament és el moment de guardar-ho tot per salvaguardar els continguts tal com estan ara. Almenys de moment, fins que no veiem com evolucionen les coses.

• “Em sentia amb més salut que mai... i va arribar l’esclerosi”

  Ivette Nadal (Granollers, 1988) té dos grans projectes entre mans: el 28 de març, al festival Barnasants, estrena un espectacle amb cançons de Pau Riba i Jaume Sisa, i al maig publicarà el llibre autobiogràfic Justícia poètica. Igual que ha fet amb els sis discos anteriors i els quatre llibres de poemes, la Ivette haurà de combinar la seva vigorosa trajectòria artística amb una salut fràgil. Des dels 9 anys ha conviscut amb un trastorn de la conducta alimentària que l’ha tingut entrant i sortint de centres hospitalaris, i ara li ha arribat un altre diagnòstic: esclerosi múltiple.

• El Centro Botín, un vaixell salpant de la badia de Santander

  És inevitable que les fotografies no facin justícia a la vida dels edificis. Les imatges reflecteixen com l’edifici es relaciona amb el teixit que l’envolta, capturen detalls i atmosferes, i insinuen recorreguts. Però fins que un no visita un edifici no en pot copsar tota la magnitud. Així mateix, potser és un grau d’excel·lència que un edifici no s’esgoti en la seva imatge. El Centro Botín de Santander és un d'aquests edificis. El primer edifici de l’arquitecte italià Renzo Piano, guanyador del premi Pritzker el 1998, té dues vides. Les escales i terrasses metàl·liques que l’envolten per fora, conegudes com a pachinko, el converteixen en un mirador privilegiat sobre la badia i la ciutat. Precisament, un dels atractius és un trampolí de 23 metres de llarg damunt el mar. I, per dins, acull usos com un auditori, espais educatius, dues àmplies sales d’exposicions, un restaurant i una botiga. “Per l’edifici hi passen un milió de persones l’any, unes 250.000 de les quals entren a veure les exposicions. És una bona xifra, però hem posat cartells per fer una crida als visitants, perquè si han arribat fins a la porta, que entrin a veure les exposicions”, afirmen fonts del centre.